Vània
Després de l’excel·lent rebuda del seu anterior muntatge “Stockmann”, Les Antonietes ens proposen un acostament a l’oncle Vània. On entre odis, amors, gelosies i frustracions, sis personatges es debaten per comprendre què hi han vingut a fer en aquesta vida a part de beure vodka i escalfar el samovar.
“Tot sovint se’m critica que només escrigui sobre fets mediocres, i que no representi herois positius. Duem un vida provinciana, les nostres ciutats empobreixen i el nostre poble està exhaust. Tots, mentre som joves, cantem com pardals sobre munts de fem; als quaranta anys ja som vells i comencem a pensar en la mort. Quina mena d’herois som? Només vull explicar a la gent, amb total honradesa: mireu com n’és d’avorrida i d’apagada la vostra vida. Que les persones ho entenguin, això és el que més importa; si així ho fan, segurament inventaran una vida diferent i millor. L’home millorarà quan ho hagi entès.” Anton P. Txèkhov
tràiler Vània
https://www.youtube.com/watch?v=1izriTKk2YI
tráiler subtitulado en español
https://vimeo.com/113270193
reportatge de tv3 sobre Les antonietes
https://www.youtube.com/watch?v=OlBwKWRUcjI
DIARI D’UN MUNTATGE
Dia 7
Quan t’enfrontes a obres com el Vània, la tradició et du a treballar exclusivament sobre la psicologia del personatge, (herència del treball de Stanislavski, el mètode amb totes les seves variants, i altres tècniques no sempre ben enteses), i no ens adonem que l’estat emocional aleshores es converteix en una llosa. Una llosa que empeny l’actor cap a dins, cap a la introspecció. No de la persona però sí del personatge. És el que jo en dic treballar dins l’embut.
Dia 10
Dia 11
ÀSTROV Saps quan camines per un bosc una nit fosca i de sobte veus una petita llum en la distància?
DIA 12
Vània: “Bevem perquè no ens agrada la vida que tenim i així ens n'inventem una, plena d’il·lusions.”
Molta gent em demana; Per què un Vània? Per què un text on una colla de personatges transiten sense sentit per un món desordenat i caòtic amb poca esperança i molta desil·lusió? No és millor fer comèdies lleugeres, que no molestin i vagin directe a l’estómac sense passar pel paladar, com aquests restaurants on més val no saber el que un menja mentre l’atipi?
Jo sóc del parer contrari. Podent menjar a casa, si vaig a sopar a un restaurant vull que tot plegat tingui un sentit, una raó, un plaer més enllà de l’estricta contemplació de la mecànica gàstrica. L’art és un mirall per a l’espectador. I tots esperem d’un mirall la veritat sense miraments encara que no ens agradi, car el mirall és més sincer que les paraules del nostre millor amic. L’art, penso, ha de ser tan implacable en aquesta veritat com el més net dels miralls. Txèkhov té la gran qualitat de mostrar-nos allò que veu sense deformar-ho pel seu talent o la seva imaginació. Per això penso que és tan necessari fer un Vània avui dia. Si demanem a tota aquesta gent que es qüestiona la necessitat de fer aquest text, el seu grau de satisfacció en el món que vivim (i de món que vivim només n’hi ha un), està clar que trobarà fàcilment força elements que esgarriïn la seva plena satisfacció.
Si tornem a llegir la frase d'en Vània entenem que aquest text és necessari perquè ens alerta del risc de caure en el cinisme, la introspecció, i el desfici.
Després de llegir Txèkhov un se sent més humà i més propietari de la seva pròpia existència.
tràiler Vània
https://www.youtube.com/watch?v=1izriTKk2YI
tráiler subtitulado en español
https://vimeo.com/113270193
reportatge de tv3 sobre Les antonietes
https://www.youtube.com/watch?v=OlBwKWRUcjI
DIARI D’UN MUNTATGE
Sota aquest poc inspirat títol, s’amaga l’intent de fer una mena de quadern de bitàcora del procés d’assajos del Vània. Se m’ha acudit escriure aquest diari per la senzilla raó que al final de tot procés, sempre em lamento de no haver-ne fet un seguiment. Així doncs, avui començo. He dubtat posar com a títol: “diari d’un viatge”, que potser seria més adequat per les emocions que ens provoca tancar-nos en una sala d’assaig i no saber on ni quan en sortirem. I em temo que aquest és l’objectiu de tot viatge: allunyar-se d’un univers conegut per endinsar-se en multitud d’universos per conèixer. Però com no estic massa avesat a fer diaris, ni a escriure prosa, després de molt pensar-hi he acabat optant per una capçalera més prosaica i crec, assolible
Dia 1
Avui hem començat a desmuntar l’oncle Vània de cara a estrenar d’aquí dos mesos i mig la nostra adaptació d’aquest clàssic al teatre lliure. La meva manera d’assajar es basa en la pràctica del mecano. Recordeu aquells jocs que corrien per totes les cases quan els nens encara jugaven amb les mans i construïen objectes de fusta i mecanos i puzzles? Doncs així ho faig jo. Desmunto l’obra tot solet, dia rere dia, durant mesos, sense escatimar preguntes, perdent-me en les respostes, per tornar a muntar-la un altre cop tot esperant els actors. Després arriben aquests, com mariners forts i il·lusionats disposats a acompanyar-me durant el viatge, i com una granota oberta sobre la taula del laboratori, comencem a separar novament totes les peces.
Avui la gran pregunta del dia és: Perquè l’Oncle Vània, una peça clau en la literatura dramàtica, sembla a primer cop d’ull tan mal escrita? Per què tenim la sensació que els personatges només rondinen d’una vida absurda i no arriben enlloc i proclamen la seva incapacitat per ser feliços? Per què costa tant saber quins són els seus interessos, els seus anhels, els seus desitjos? Potser l’avorriment és el gran tema d’aquesta obra? Per què quan més avences en aquest text menys l’entens?
Al final de l’assaig arribo a la conclusió que potser Txèkhov és tan gran perquè els seus personatges estan tan perduts com nosaltres mateixos en la nostra pròpia vida. Algú pot realment, amb sinceritat, respondre sobre ell mateix totes aquestes preguntes? Algú sap realment quins són els seus anhels o interessos? Algú és capaç d’assegurar que en aquesta vida absurda que portem la tristesa i l’avorriment no l’ha sorprès tot girant la cantonada?
Dia 2
Avui us deixem amb una interessant lliçó d'història del teatre i dels avenços en la interpretació que va suposar la connexió Txèkhov amb Stanislavsky. Gaudiu-ne!
http://www.youtube.com/watch?
Avui us deixem amb una interessant lliçó d'història del teatre i dels avenços en la interpretació que va suposar la connexió Txèkhov amb Stanislavsky. Gaudiu-ne!
http://www.youtube.com/watch?
Dia 3
Després d’un intens assaig analitzant totes les línies d’acció que s’amaguen sota les paraules d’en Txèkhov hem arribat a enllestir un model actancial d’aquells dignes d’enciclopèdia.
Model actancial de l’oncle Vània d’A.P.Txèkhov
Dia 4
Apassionant! Cada dia d’assaig que passa m’apassiona més en Txèkhov. Mai no m’he trobat amb un text tan complex davant meu; ni com a actor, ni com a director. Copsar amb plenitud aquest text és com pescar un salmó amb les mans. Per més que t’hi encaparris s’escapa. Que poc ajuda pensar amb el cap quan el que caldria és escoltar amb els sentiments. Per cada pregunta que llenço damunt la taula d’assaig sis respostes apareixen immediatament, i si només en són sis és perquè no en som pas més a taula; I totes sis són unes tan interessants com les altres. Tot pensant com explicar el sentiment que això em provoca (no de confusió sinó de passió) he trobat aquestes paraules d’en Gorki. Unes paraules tretes d’una carta que aquest va enviar a en Txèkhov després de veure “L’oncle Vània” al teatre.
... Com pot veure, la seva obra ha deixat en mi un temor, una angoixa semblant a la que vaig percebre temps enrere, durant la meva infància: en el meu jardí hi tenia un racó on podia, amb les meves pròpies mans, plantar flors que creixien allà mateix fàcilment. Però un dia, tot anant a regar-les, que veig: la terra remoguda, les flors esquinçades i, ajagut sobre elles el nostre porc, un porc malalt, que s’havia trencat la pota del darrere. Però el dia seguia radiant i el maleït sol brillava amb una intensitat particular i indiferent sobre el desastre i l’esvoranc provocat al meu cor...
(Chejov - Gorki / Correspondencia, Ed. Funambulista)
Després de llegir això m’adono que jo, gaudiria molt, deixant un porc passejar lliurement per l’escenari mentre nosaltres anem gesticulant i fent teiatru.
Dia 5
Una de les
paraules més usades per en txekhov és “avorriment”. Un gran i insoportable
avorriment. Un avorriment que va més enllà d'un mateix. Un avorriment que
s'estanca i ronda dins nostre i acaba per abatre'ns. Un avorriment majúscul. Un
avorriment amb “L “ apòstrof: l'avorriment.
L’ avorriment
és aquest estat en que tot i no estar satisfets del que som o tenim, tampoc no
fem res per canviar-ho. No sabem per on començar i acabem col·locant-nos en un
punt fora de nosaltres mateixos, per damunt nostre, per tal de poder observar-nos
com a objectes d'estudi. D’aquesta manera ens planyem de tot allò que ens
envolta, i hi dediquem tant d'esforç a aquesta acció, que després no ens queden
forces per fer res més. I així l'avorriment, aquest “L” apòstrof avorriment, acaba
per convertir-se en l' únic objecte del nostre desventurat pensament.
Com deia
Alain (1868-1951) , filòsof francès contemporani d'en Txèkhov (1860-1904):
“Quan un home no té res per construir o per destruir,
és molt infeliç […] Viure capficat i meditar sobre si mateix no val per res. L’home
que medita és un animal depravat […] Fins i tot la guerra, per molt que el
perill de morir sigui un fet, és un bon
antídot contra l’avorriment. La por de morir és pensament d’ociós. Una batalla
és sens dubte un dels llocs on menys es pensa en la mort. D’aquí la paradoxa:
quan més omplim la nostra vida d’ocupacions, menys por tindrem de perdre-la”
Si pensem que
Txèkhov va combinar el seu ofici de
metge, amb una fervent activitat literaria, i encara va trobar temps per
plantar arbres al jardí de casa seva, és evident
que massa temps per avorrir-se no devia tenir. És això el que em fa pensar que quan l’autor
escriu Vània pretén alertar-nos del perill que aquest vici ens pot reportar. Cal lluitar contra l’avorriment amb totes les
nostres forces, sense defallir, treballant sense parar. Aquesta, crec és la
clau del muntatge. L’avorriment com a generador d’acció.
Gràcies per llegir-nos.
Espero no haver-vos avorrit massa.
Dia 6
Acte III “Oncle Vània”; Sònia: “ No trobo la paraula justa”
La paraula justa! Com n’ és d’important trobar la
paraula justa. Quantes vegades ens haurem sorprès sense trobar la paraula justa.
Qui no s’ha equivocat alguna vegada, i després ha lamentat haver dit allò que
no tocava, per no trobar la paraula justa. Quantes vegades hem tingut un nus a la gola i
no hem sabut desfer-lo per no trobar la paraula justa. Allò que provoca que el pensament es
converteixi en acció és aquesta paraula justa, precisa, sense ambigüitats. Quan
no som capaços de formular aquesta paraula; quan diem amor i pensem en afecte;
quan volem retenir algú al costat però li diem adéu; quan odiem i en el fons
desitgem; quan... quan... quan... Quantes vegades el cap ens enganya i el cos
es confon! Vània al final de l’obra aconsegueix dir: “Estic tan trist...” Què
hagués passat si hagués dit en veu alta aquest pensament al primer acte? Potser
hagués sabut contra què lluitava. Potser hagués rebut l’ajuda dels seus
companys d’escena. Potser no tindríem una de les grans obres del teatre
universal.
A Vània li cal tota una obra per arribar a comprendre
el que li passa i trobar la paraula justa. I aleshores, amb senzillesa, Sònia
li respon: “Hem de viure”. Aquestes dues
rèpliques conclouen, al meu parer, el text. (Tot i que d’això en parlarem un
altre dia)
Sense paraula justa, no hi ha acció.
I això em du a pensar en la nostra societat. Mentre
ens conformem assumint que el nostre problema és la crisi no ens en sortirem. La crisi de què? Econòmica, de valors, d’amor
cap a l’altre? De què? Hauríem de
continuar buscant la paraula justa per entendre en quin punt de la història de
la humanitat ens trobem si no volem esperar a arribar al final de l’obra per
avançar. Una mica massa tard, em temo.
Qui encara pensi que Vània només parla d’un grup de
russos avorrits al tombant del segle passat és ben beneit. Penso que Txèkhov també parla d’això... si no
sabem que ens atura ens serà molt difícil avançar.
Dia 7
Hem arribat a la conclusió que l'Oncle Vània podria reduir-se en aquesta breu sinopsi:
El Vània i la Sònia administren una casa que pertany al professor
Serebriakov. En aquesta casa també hi viu en Teleguin, amic de la família,
i un cop al mes hi trobem el Dr. Àstrov que els visita. El professor
Serebriakov, ha decidit, de sobte, anar a passar uns dies a la casa amb la seva dona la Ielena. Uns dies que finalment sembla que serà força més temps; cosa d'un
segle. La idea d'un segle junts compartint casa, desespera a en Vània que no
veu el moment de venjar-se del professor Serebriakov per haver-li manllevat la
vida, o això en aquests moments és el que ell sent, en Vània. Al seu torn, la
decisió de quedar-se un segle en aquesta casa exaspera la Sònia que tot i que es
dedica amb absoluta devoció a la cura de la malaltia del professor Serebriakov
no pot païr el fet que la Ielena es casés amb el Professor Serebriakov sent tan
i tan bonica. A més, la Sònia està secretament enamorada del Dr. Àstrov que al
seu torn està començant a perdre el cap per la Ielena, aquesta noia tan i tan
bonica. Tant li acabarà agradant al Dr. Àstrov la Ielena que gosarà seduir-la, sense
èxit, perquè ella el rebutjarà per la seva abnegada dedicació cap al seu marit,
el professor Serebriakov al qual ja no estima ni poc ni massa. En Vània, com dèiem,
està disposat a venjar-se del professor Serebriakov així que no se n’està de
proclamar obertament el seu amor cap a la dona d’aquest, la Ielena un altre
cop. La Ielena però no l'estima, o en tot cas d'un amor que és més amistat que no pas amor d'aquells que fan ballar el cap. L’Àstrov, no ho hem dit abans però era d’esperar, embolica que fa fort, no
sent cap gota d’amor per la Sònia, d’afecte sí, però d’amor cap gota. Mentre
tot això passa en Teleguin, no ens n'havíem pas oblidat segueix enamorat de la seva dona, que no surt a l'obra ni sabem com es diu, la qual el va
abandonar el mateix dia del casament d’ells dos, l’ un amb l’altre lògicament,
per la seva manca d’atractiu. I mentre tot això passa mengen, dormen, beuen vodka
i parlen del temps.
Fet i fet és ben igual que les nostres vides.
Dia 8
Una imatge val més que mil paraules. No m'agraden les frases fetes, però a vegades són escaients.
Dia 8
Una imatge val més que mil paraules. No m'agraden les frases fetes, però a vegades són escaients.
Dia 9
L’estat emocional ha de ser un ressort i no un
embut.
Quan t’enfrontes a obres com el Vània, la tradició et du a treballar exclusivament sobre la psicologia del personatge, (herència del treball de Stanislavski, el mètode amb totes les seves variants, i altres tècniques no sempre ben enteses), i no ens adonem que l’estat emocional aleshores es converteix en una llosa. Una llosa que empeny l’actor cap a dins, cap a la introspecció. No de la persona però sí del personatge. És el que jo en dic treballar dins l’embut.
El teatre, si més no tal com jo el concebo, ha de
ser el contrari. La nostra tasca ha de tenir com a objectiu empènyer l’obra cap
a fora, cap a la platea, cap a on està el públic. L’espectador ha de tenir la
sensació que un torrent d’imatges i paraules li cauen al damunt. Ha de sortir
del teatre emocionalment xop; com si sortís d’una dutxa d’energia i emoció.
Amb això no dic que nosaltres, actors o director
no haguem d’aprofundir en l’estat emocional dels nostres personatges. Al
contrari, hem de ser molt rigorosos en aquest aspecte. Però sense perdre de
vista que l’emoció ha de servir com a ressort per arribar al públic.
L’escenari no és una finestra a través de la qual
veiem un paisatge, hermètic per a l’espectador. Un univers tancat al buit on el
públic no pot accedir. L’escenari, jo crec i ho sento així, ha de ser com
aquelles caixes de joguina que al treure la tapa sortia de dins un pallasso
tocant un acordió i sorprenia a tots els que estaven mirant la caixeta
tancada.
Dia 10
SÒNIA Cal
viure. Hem de viure Vània. Viurem una sèrie molt llarga de dies i
nits; suportarem amb paciència les proves que el destí ens posi al davant.
Treballarem per als altres, ara i quan serem vells, sense repòs, i quan arribi el moment
direm que hem sofert, que hem plorat, que tot ha estat difícil i aleshores
l’univers tindrà pietat de nosaltres... i descansarem Descansarem.
La primera vegada que
llegim aquest text, tenim un fort sentiment de desfeta envers la vida. Com si
no poguéssim fer res, car aquesta és absurda, sòrdida, horrorosa i implacable.
Tenint en compte que aquest monòleg tanca l’obra podríem arribar a caure en la
temptació de llegir-ho com un acte de resignació. És a dir si després de totes
les peripècies de l’obra a la Sònia només li queden forces per dir aquest
monòleg sobre el futur que s’acosta, és ben bé que entenem que es resigna a
viure una vida sense cap mena d’esperança. Jo, però, vull trencar una llança cap
a alguna cosa més que la resignació de la Sònia parlant del treball.
La nostra
cultura ha crescut sobre la força del treball. Però des de l’aparició de l’oci
com un bé dins la nostra qualitat de vida, el treball ha acabat essent definit
com una llauna. La majoria de les persones creuen que treballar és la gran creu
de la humanitat. És aquella activitat on l’home s’aliena dels seus somnis
durant gairebé tres quartes parts de la seva activitat diària. Però no vull ni imaginar que seria de la nostra societat sense el treball. Tinc la sensació
que Txèkhov parla d’això, tot retratant uns personatges apàtics,
inactius i incapaços de fer res per sortir d’aquesta insoportable monotonia.
Deixeu-me
dir, encara que potser alguns no hi esteu d’acord, que el treball també podria ser
aquella activitat que ens aporti creixement, comunicació i que ens permeti sortir de la nostra esfera personal per interactuar amb el món. I jo crec que
Sònia es refereix a això. No parla d’omplir la vida d’un treball mecànic i
rudimentari que no ens aporti res més que el benefici econòmic, sinó que parla
d’omplir-nos d’acció. Una acció envers els altres, amb responsabilitat cap a
aquest treball i amor cap a aquesta dedicació i els qui ens envolten. Txèkhov
en els seves obres i contes sempre criticava els jugadors de cartes, els
bebedors consumats i el resignat avorriment de la seva decadent societat. Però
al mateix temps va omplir els seus textos de personatges amb unes enormes ganes de canvi. Un
canvi social i personal en la recerca d’un món millor. D’això, crec que parla
realment aquest monòleg.
Dia 11
Sempre he pensat
que la vida prova d’avançar pel camí més còmode i curt possible. La vida, de
fet, apareix on sigui mentre s’hi donin unes mínimes condicions. Una mica d’aigua
és suficient perquè aquesta aparegui. Però el camí més curt possible, no sempre
és bo en l’art.
En el procés d’assaig
dediquem molt i molt de temps a trobar elements, petites certeses que ens
ajuden a creure que anem pel bon camí així que les forces defalleixen: un to de
veu, una intenció, un gest o un silenci adequat són revelacions que il·luminen
el nostre camí a cegues cap a l’intent de construir un espectacle. Aleshores
tot l’equip s’hi aferra amb dents i ungles i inevitablement en el següent
assaig res sembla tant interessant com havíem cregut; aquell gag ja no fa riure; el silenci avorreix; els gestos no diuen res i les paraules no tenen sentit. Però tot i això, l’equip
segueix repetint incessantment aquella frase i aquella acció sense comprendre perquè ja no il·lumina. L’equip no s’adona què ha comès l’error d’anar pel camí
més curt. Aleshores cal oblidar-ho tot i tornar a començar sense por a avançar
de nou pel camí a cegues.
La llavor de l’art està en la vida mateixa. I si a la
vida aquells detalls, que de sobte ens mostren que avancem pel camí correcte són
ben efímers, no sé perquè en l’art haurien de ser més perdurables.
DIA 12
Vània: “Bevem perquè no ens agrada la vida que tenim i així ens n'inventem una, plena d’il·lusions.”
Molta gent em demana; Per què un Vània? Per què un text on una colla de personatges transiten sense sentit per un món desordenat i caòtic amb poca esperança i molta desil·lusió? No és millor fer comèdies lleugeres, que no molestin i vagin directe a l’estómac sense passar pel paladar, com aquests restaurants on més val no saber el que un menja mentre l’atipi?
Jo sóc del parer contrari. Podent menjar a casa, si vaig a sopar a un restaurant vull que tot plegat tingui un sentit, una raó, un plaer més enllà de l’estricta contemplació de la mecànica gàstrica. L’art és un mirall per a l’espectador. I tots esperem d’un mirall la veritat sense miraments encara que no ens agradi, car el mirall és més sincer que les paraules del nostre millor amic. L’art, penso, ha de ser tan implacable en aquesta veritat com el més net dels miralls. Txèkhov té la gran qualitat de mostrar-nos allò que veu sense deformar-ho pel seu talent o la seva imaginació. Per això penso que és tan necessari fer un Vània avui dia. Si demanem a tota aquesta gent que es qüestiona la necessitat de fer aquest text, el seu grau de satisfacció en el món que vivim (i de món que vivim només n’hi ha un), està clar que trobarà fàcilment força elements que esgarriïn la seva plena satisfacció.
Si tornem a llegir la frase d'en Vània entenem que aquest text és necessari perquè ens alerta del risc de caure en el cinisme, la introspecció, i el desfici.
Després de llegir Txèkhov un se sent més humà i més propietari de la seva pròpia existència.
Dia 13
Hi ha paraules que tenen una dimensió tan exagerada que
enlloc d’estimular l’acció cap a elles, en provoquen l’efecte contrari.
Paraules com: llibertat, cultura, felicitat... fan de nosaltres persones
gairebé diminutes, tot i omplir-nos la boca d’elles. Quan les utilitzem
acostumen a estar buides de contingut per molt que les cridem ben fort, i això
per què en el fons ningú es veu amb cor de posar uns límits que les defineixin.
Paraules que acaben per assemblar-se a aquells troncs cremats per un llampec que
només són un tros d’escorça.
La creació és una d’aquestes paraules. És una
paraula que inconscientment ressona dins nostre amb referències tan antigues
com l’inici dels temps amb Déus i mites de tota mena. En tot procés artístic,
però, és necessari treure’s la por que ens provoca la paraula en qüestió, si el
que pretenem és comprometre’ns amb allò que estem fent. Creació, crear, tot i
ser humans.
Crec fermament que l’home ha perdut la capacitat de ser intuïtiu enfront
a la possibilitat de ser racional. L’home, a priori, no és més que un animal
que intenta viure en comunitat amb la natura, però la força de la raó l’ha
acabat allunyant de la seva animalitat. Només podrem ser creatius si assagem amb
compromís per desvetllar aquesta animalitat innata però per massa temps
oblidada.
Un artista només hauria d’utilitzar la seva capacitat de raonar per
saber quin és l’autobús correcte que el durà al local d’assaig. A partir d’allà,
un cop tancada la porta, s’ha de comprometre amb la seva part més íntima,
natural, secreta i intuïtiva i aconseguir així, tot i mantenir la roba del
personatge posada, despullar amb sinceritat la seva ànima. Potser aleshores
serà capaç d’omplir de vida aquella escorça cremada.
Dia 14
Ara que arribem al punt i final dels assajos i comencem a veure el llum al final del camí (tal i com diu el Dr.Astrov a l’acte 2 de l’oncle Vània) em demano si he aconseguit transmetre en aquest diari tantes emocions com jo he rebut durant tot aquest llarg i apassionant procés? Hem viscut amb intensitat dos mesos de lectures, assajos, errors i encerts i alguns xupitos de vodka, per tal d’entrar en ambient, amb l’esperança de construir un espectacle que ens transmeti la necessitat del teatre, ara que aquesta colla d’ignorants que ens governa la posa tan en dubte. Un país sense cultura, sense memòria i sense tradició és un país sense història, sense futur i sense cap il·lusió. L’art és necessari per molt que no tingui cap utilitat. La seva necessitat s’imposa davant nostre en el mateix moment que en gaudim. És en aquest precís moment quan ens adonem que alguna cosa ens mancava i que a partir d'ara aquesta cosa ja no podrà deixar d’existir.
Com ens sentiríem si la Gioconda de Da Vinci perdés el somriure, o si el pensador de Rodin deixés de pensar? Seríem els mateixos si mai haguéssim llegit Oncle Vània. Sereu els mateixos després de veure el nostre propi Vània? Aquest és el nostre desig. Aportar-vos alguna cosa a la vostra vida que abans no existia i que ara ja no podrà deixar d’existir.
El teatre és matèria orgànica: com la pell d’una taronja que llancem al bell mig de la muntanya; no mor, viu mentre es descompon. Així que l’home prova de crear un llenguatge per expressar les seves idees i emocions, podem començar a parlar d’art. Quan aquest home se serveix de la seva veu i del seu cos per crear aquest llenguatge, podem començar a parlar de teatre. Però a diferència d’altres disciplines artístiques, el teatre no deixa cap rastre més enllà de la nostra memòria com a espectadors. Les fotografies de Cartier-Bresson, la pintura de Van Gogh o fins i tot els llibres de Txèkhov, sobreviuen als seus autors. El teatre en canvi es consumeix a la mateixa velocitat que es construeix. Vist així, no hi ha res de més semblant a la vida que el teatre. La crítica s’esforça per descriure’l amb l’intent que pugui mantenir un espai propi dins la nostra història, fins i tot jo ho intento amb aquest diari, però quin impacte poden tenir sobre nosaltres els adjectius triats per un espectador qualsevol si no hem pogut descobrir-los amb les nostres pròpies retines? Què no sentim enveja quan algú ens explica un espectacle meravellós que ha pogut veure i ens afegeix que ja no el faran més?
Que no sigui per mandra o negligència que la nostra cultura, memòria i tradició desaparegui. Que no sigui per mandra o negligència que un dia l’home ja no sàpiga emocionar-se gràcies a la seva imaginació. Que no sigui per mandra o negligència que la paraula teatre perdi el seu ús en el nostre vocabulari com aquelles eines antigues per treballar el camp que ja no sabem fer servir.
Dia 14
Ara que arribem al punt i final dels assajos i comencem a veure el llum al final del camí (tal i com diu el Dr.Astrov a l’acte 2 de l’oncle Vània) em demano si he aconseguit transmetre en aquest diari tantes emocions com jo he rebut durant tot aquest llarg i apassionant procés? Hem viscut amb intensitat dos mesos de lectures, assajos, errors i encerts i alguns xupitos de vodka, per tal d’entrar en ambient, amb l’esperança de construir un espectacle que ens transmeti la necessitat del teatre, ara que aquesta colla d’ignorants que ens governa la posa tan en dubte. Un país sense cultura, sense memòria i sense tradició és un país sense història, sense futur i sense cap il·lusió. L’art és necessari per molt que no tingui cap utilitat. La seva necessitat s’imposa davant nostre en el mateix moment que en gaudim. És en aquest precís moment quan ens adonem que alguna cosa ens mancava i que a partir d'ara aquesta cosa ja no podrà deixar d’existir.
Com ens sentiríem si la Gioconda de Da Vinci perdés el somriure, o si el pensador de Rodin deixés de pensar? Seríem els mateixos si mai haguéssim llegit Oncle Vània. Sereu els mateixos després de veure el nostre propi Vània? Aquest és el nostre desig. Aportar-vos alguna cosa a la vostra vida que abans no existia i que ara ja no podrà deixar d’existir.
El teatre és matèria orgànica: com la pell d’una taronja que llancem al bell mig de la muntanya; no mor, viu mentre es descompon. Així que l’home prova de crear un llenguatge per expressar les seves idees i emocions, podem començar a parlar d’art. Quan aquest home se serveix de la seva veu i del seu cos per crear aquest llenguatge, podem començar a parlar de teatre. Però a diferència d’altres disciplines artístiques, el teatre no deixa cap rastre més enllà de la nostra memòria com a espectadors. Les fotografies de Cartier-Bresson, la pintura de Van Gogh o fins i tot els llibres de Txèkhov, sobreviuen als seus autors. El teatre en canvi es consumeix a la mateixa velocitat que es construeix. Vist així, no hi ha res de més semblant a la vida que el teatre. La crítica s’esforça per descriure’l amb l’intent que pugui mantenir un espai propi dins la nostra història, fins i tot jo ho intento amb aquest diari, però quin impacte poden tenir sobre nosaltres els adjectius triats per un espectador qualsevol si no hem pogut descobrir-los amb les nostres pròpies retines? Què no sentim enveja quan algú ens explica un espectacle meravellós que ha pogut veure i ens afegeix que ja no el faran més?
Que no sigui per mandra o negligència que la nostra cultura, memòria i tradició desaparegui. Que no sigui per mandra o negligència que un dia l’home ja no sàpiga emocionar-se gràcies a la seva imaginació. Que no sigui per mandra o negligència que la paraula teatre perdi el seu ús en el nostre vocabulari com aquelles eines antigues per treballar el camp que ja no sabem fer servir.
